- El que sempre havies volgut saber del Sindicat Unió de Pagesos. Ara ho intentarem desvetllar des de la veracitat i el rigor.
1- Creació d’Unió de Pagesos.
2- La gran mentida.
3- Majories al camp català i fracàs.
4- El vell sindicat.
5- Al servei d’Espanya.
6- A la recerca de la subvenció.
7- Conclusió.
Creació d’Unió de Pagesos
Unió de Pagesos, tal com avui el coneixem, es va crear a les acaballes del franquisme, aquí a la comarca. Un dels impulsors va ser un sociata fill del Vendrell que era conegut com a Pep Jai..*
Tot i que es declaren hereus del vell sindicat de la Unió de Rabassaires no porten el seu nom perquè vells sindicalistes rabassaires, no van voler que aquells “elements” que volien crear de nou un sindicat pagès prostituïssin el nom històric. Els fets els han donat la raó.
El vell sindicat era de classe i defensava els veritables pencaires del camp català. Com veurem més endavant, ara no és precisament així.
*Josep Vidal Riembau, va ser un sociata que va arribar a ser diputat i senador, però que no va arreglar els problemes de la pagesia. Molt amic dels sectors més espanyolistes i anticatalans del PSOE, quan va morir aquell que va passar el “cepillo” a l’estutet català no va faltar a l’enterrament.
La gran mentida
Per voler caure simpàtic, aquest sindicat no s’ha estat de manipular el que calgui. Unió de Pagesos es defineix com una organització sindical, però en realitat s’assembla més a una patronal, ja que els associats són empresaris. Als jutjats laborals hi ha munts d’expedients de conflictes entre patrons d’Unió de Pagesos i treballadors explotats pels suposats “sindicalistes”. Quina paradoxa! Però ells volen fer creure a tothom que són uns pobres treballadors de la terra, quan alguns tenen unes inversions de vertigen. Es va donar un cas en una comarca de les Terres de Ponent: un alt dirigent del sindicat carregat de finques, granges i altres negocis, era una de les persones més riques de la comarca. Perquè després ens vinguin amb el ploricó perquè els subvencionin!
Poden autoanomenar-se “sindicat”, però com a molt podríem admetre aquesta organització com a gremi, per no dir-los directament patronal*.
* Això mateix és extensible als altres “sindicats” del camp català.
Majories al camp català i fracàs
Des de la desaparició de les cambres agràries, periòdicament s’han anat fent eleccions. Unió de Pagesos sempre ha estat la força majoritària al camp català. Tot i això, la pagesia ha anat de mal em pitjor. Si abans els rabassers havien de pagar la part de la collita; ara també, i a més, han de pagar tota la burocratització del sector que aquest mal dit “sindicat” ha impulsat per fer avorrir el pagès petit, desmoralitzar-lo i obligar-lo a plegar.
El camp, per la Unió de Pagesos, només són interessos econòmics; les qüestions socials i la dignitat del camperol tant els fa. La seva única política coneguda és el pidolar compulsiu, siguin càrrecs o subvencions.
El vell sindicat
La Unió de Rabassaires va patir cruelment la repressió franquista. Molts van d’haver-se d’exiliar; altres van ser detinguts i van haver de sofrir la presó, i algun altre va ser afusellat. A més, van perdre les millores socials conquerides pel col·lectiu amb molt de treball i penúries. Malgrat aquests fets lamentables, també caldria fer crítica perquè no tot ho van fer bé. Aleshores, amb l’esclat de la guerra, la Unió de Rabassaires va adquirir quotes de poder que no van saber gestionar, cosa que va ser letal per al país i, en bona mesura, els seus errors van ajudar a aconseguir la victòria dels militars revoltats.
* En un altre moment m’estendré en aquest punt. Parlaré de dirigents d’aquest sindicat i els desmitificaré.
Al servei d’Espanya
Tot i que Unió de Pagesos té el costum d’acabar les manifestacions amb el crit d’aquells vells segadors del Corpus de Sang que es van enfrontar amb els espanyols a Barcelona, que deia: “Visca la terra, mori el mal govern”, només és un altra aixecada de camisa. La seva única pàtria és l’espanyola i si els que manen són els sociates ja els tens ben feliços. Ara es troben en el clímax amb l’illetrat de president que tenim, fins i tot li omplen llistes electorals arreu del país. I, com a agraïment, algú acaba a l’administració. Tot i que hi ha lloables excepcions, puc afirmar que la majoria dels dirigents tenen una animadversió envers els nacionalistes catalans.
És xocant la submissió del “sindicat” als sociates. La gran contradicció és l’odi dels sociates vers la pagesia en general, ja que generalment són bons catalans i ferms patriotes. El seu odi es fa palès amb les inspeccions d’aquesta passada verema, on el “sindicat” queda retratat davant l’actuació de la seva administració amiga, car han de pagar el sou de Montilla que, tot i ser el president més burro de tots els que ha tingut la Generalitat, cobra més que el president Zapatero.
Aquests últims temps hem vist aquí, a la comarca, de primera mà, com un militant i exresponsable del “sindicat” no ha rebut el suport dels seus companys per presidir la denominació d’origen; en canvi, han preferit donar suport a un “robot” de la política sociata que no hi entén gens i que s’ha passat tota la vida agafat al càrrec, i vivint amb un sou extraordinari que tinc els meus seriosos dubtes que es mereixi perquè aquest individu, fora del cotarro polític, seria un vulgar treballador mileurista.
A la recerca de la subvenció
Milers d’hores perdudes de ciutadans anònims, hores productives i de lleure, per culpa de les seves protestes i tractorades, i sempre pel mateix motiu: el baix rendiment econòmic de les seves explotacions. En el fons sembla que no entenguin que estem en una economia de mercat i, si el negoci no els va bé, poden provar sort en una altre ram. La resta d’humans bé que ho fa. Però ells volen seguir amb les seves explotacions ruïnoses gràcies a la col·laboració de l’administració que hi aboca diners dels pressupostos públics. La seva obsessió és treure diners públics per a qualsevol tema. En el fons voldrien fer com a Andalusia, que gràcies a les subvencions i a les peonades inexistents mantenen un vot cautiu per als sociates perquè en el fons Montilla només és això: un producte fet a partir de comprar la ganduleria i l’ambició de quatre morts de gana.
Als inicis del “sindicat”, cercaven pagesos per fer-los contribuir amb les quotes sindicals, però ara mateix això tant els fa, ja que el “sindicat” el mantenen a base de les ajudes públiques que reben. Tu ets dels que encara paguen religiosament? Ha, ha, ha. Ai! Pobre infeliç!
* L’economista Sala Martín no es cansa de repetir que les subvencions als pagesos són el càncer de la societat.
* També les ONG compromeses amb el Tercer Món denuncien aquest fet perquè porta misèria i subdesenvolupament als països en vies de creixement.
Conclusió
Cal distingir i separar les bases que militen en aquesta organització de bona fe, dels dirigents venuts al colonialisme espanyol, fins i tot dintre la direcció trobaríem qui hi és de bona fe, però malauradament són una minoria. Sóc conscient que no és bo generalitzar, no obstant això, l’excés de confiança de les bases amb la cúpula fa que en lloc de militants semblin “militontos”.Per l’altre costat ens volen vendre un “sindicat” modern, progre, multicultural i superenrollat quan en realitat freguen el racisme anticatalà. Malparlen dels nacionalistes catalans quan ells són fanàtics nacionalistes espanyols. En el fons senten autoodi per haver nascut en aquesta terra, els hauria agradat haver nascut a Salamanca, per exemple. S’ha de ser molt mal català quan vols que espoliïn la teva terra, quan vols que els serveis que rebin els teus conciutadans siguin dolents, quan vols que les infraestructures siguin tercermundistes. Doncs això és el que vol qui està a favor del nacionalisme espanyol que tant defensa la Unió de Pagesos, la patronal del camp català.
1- Creació d’Unió de Pagesos.
2- La gran mentida.
3- Majories al camp català i fracàs.
4- El vell sindicat.
5- Al servei d’Espanya.
6- A la recerca de la subvenció.
7- Conclusió.
Creació d’Unió de Pagesos
Unió de Pagesos, tal com avui el coneixem, es va crear a les acaballes del franquisme, aquí a la comarca. Un dels impulsors va ser un sociata fill del Vendrell que era conegut com a Pep Jai..*
Tot i que es declaren hereus del vell sindicat de la Unió de Rabassaires no porten el seu nom perquè vells sindicalistes rabassaires, no van voler que aquells “elements” que volien crear de nou un sindicat pagès prostituïssin el nom històric. Els fets els han donat la raó.
El vell sindicat era de classe i defensava els veritables pencaires del camp català. Com veurem més endavant, ara no és precisament així.
*Josep Vidal Riembau, va ser un sociata que va arribar a ser diputat i senador, però que no va arreglar els problemes de la pagesia. Molt amic dels sectors més espanyolistes i anticatalans del PSOE, quan va morir aquell que va passar el “cepillo” a l’estutet català no va faltar a l’enterrament.
La gran mentida
Per voler caure simpàtic, aquest sindicat no s’ha estat de manipular el que calgui. Unió de Pagesos es defineix com una organització sindical, però en realitat s’assembla més a una patronal, ja que els associats són empresaris. Als jutjats laborals hi ha munts d’expedients de conflictes entre patrons d’Unió de Pagesos i treballadors explotats pels suposats “sindicalistes”. Quina paradoxa! Però ells volen fer creure a tothom que són uns pobres treballadors de la terra, quan alguns tenen unes inversions de vertigen. Es va donar un cas en una comarca de les Terres de Ponent: un alt dirigent del sindicat carregat de finques, granges i altres negocis, era una de les persones més riques de la comarca. Perquè després ens vinguin amb el ploricó perquè els subvencionin!
Poden autoanomenar-se “sindicat”, però com a molt podríem admetre aquesta organització com a gremi, per no dir-los directament patronal*.
* Això mateix és extensible als altres “sindicats” del camp català.
Majories al camp català i fracàs
Des de la desaparició de les cambres agràries, periòdicament s’han anat fent eleccions. Unió de Pagesos sempre ha estat la força majoritària al camp català. Tot i això, la pagesia ha anat de mal em pitjor. Si abans els rabassers havien de pagar la part de la collita; ara també, i a més, han de pagar tota la burocratització del sector que aquest mal dit “sindicat” ha impulsat per fer avorrir el pagès petit, desmoralitzar-lo i obligar-lo a plegar.
El camp, per la Unió de Pagesos, només són interessos econòmics; les qüestions socials i la dignitat del camperol tant els fa. La seva única política coneguda és el pidolar compulsiu, siguin càrrecs o subvencions.
El vell sindicat
La Unió de Rabassaires va patir cruelment la repressió franquista. Molts van d’haver-se d’exiliar; altres van ser detinguts i van haver de sofrir la presó, i algun altre va ser afusellat. A més, van perdre les millores socials conquerides pel col·lectiu amb molt de treball i penúries. Malgrat aquests fets lamentables, també caldria fer crítica perquè no tot ho van fer bé. Aleshores, amb l’esclat de la guerra, la Unió de Rabassaires va adquirir quotes de poder que no van saber gestionar, cosa que va ser letal per al país i, en bona mesura, els seus errors van ajudar a aconseguir la victòria dels militars revoltats.
* En un altre moment m’estendré en aquest punt. Parlaré de dirigents d’aquest sindicat i els desmitificaré.
Al servei d’Espanya
Tot i que Unió de Pagesos té el costum d’acabar les manifestacions amb el crit d’aquells vells segadors del Corpus de Sang que es van enfrontar amb els espanyols a Barcelona, que deia: “Visca la terra, mori el mal govern”, només és un altra aixecada de camisa. La seva única pàtria és l’espanyola i si els que manen són els sociates ja els tens ben feliços. Ara es troben en el clímax amb l’illetrat de president que tenim, fins i tot li omplen llistes electorals arreu del país. I, com a agraïment, algú acaba a l’administració. Tot i que hi ha lloables excepcions, puc afirmar que la majoria dels dirigents tenen una animadversió envers els nacionalistes catalans.
És xocant la submissió del “sindicat” als sociates. La gran contradicció és l’odi dels sociates vers la pagesia en general, ja que generalment són bons catalans i ferms patriotes. El seu odi es fa palès amb les inspeccions d’aquesta passada verema, on el “sindicat” queda retratat davant l’actuació de la seva administració amiga, car han de pagar el sou de Montilla que, tot i ser el president més burro de tots els que ha tingut la Generalitat, cobra més que el president Zapatero.
Aquests últims temps hem vist aquí, a la comarca, de primera mà, com un militant i exresponsable del “sindicat” no ha rebut el suport dels seus companys per presidir la denominació d’origen; en canvi, han preferit donar suport a un “robot” de la política sociata que no hi entén gens i que s’ha passat tota la vida agafat al càrrec, i vivint amb un sou extraordinari que tinc els meus seriosos dubtes que es mereixi perquè aquest individu, fora del cotarro polític, seria un vulgar treballador mileurista.
A la recerca de la subvenció
Milers d’hores perdudes de ciutadans anònims, hores productives i de lleure, per culpa de les seves protestes i tractorades, i sempre pel mateix motiu: el baix rendiment econòmic de les seves explotacions. En el fons sembla que no entenguin que estem en una economia de mercat i, si el negoci no els va bé, poden provar sort en una altre ram. La resta d’humans bé que ho fa. Però ells volen seguir amb les seves explotacions ruïnoses gràcies a la col·laboració de l’administració que hi aboca diners dels pressupostos públics. La seva obsessió és treure diners públics per a qualsevol tema. En el fons voldrien fer com a Andalusia, que gràcies a les subvencions i a les peonades inexistents mantenen un vot cautiu per als sociates perquè en el fons Montilla només és això: un producte fet a partir de comprar la ganduleria i l’ambició de quatre morts de gana.
Als inicis del “sindicat”, cercaven pagesos per fer-los contribuir amb les quotes sindicals, però ara mateix això tant els fa, ja que el “sindicat” el mantenen a base de les ajudes públiques que reben. Tu ets dels que encara paguen religiosament? Ha, ha, ha. Ai! Pobre infeliç!
* L’economista Sala Martín no es cansa de repetir que les subvencions als pagesos són el càncer de la societat.
* També les ONG compromeses amb el Tercer Món denuncien aquest fet perquè porta misèria i subdesenvolupament als països en vies de creixement.
Conclusió
Cal distingir i separar les bases que militen en aquesta organització de bona fe, dels dirigents venuts al colonialisme espanyol, fins i tot dintre la direcció trobaríem qui hi és de bona fe, però malauradament són una minoria. Sóc conscient que no és bo generalitzar, no obstant això, l’excés de confiança de les bases amb la cúpula fa que en lloc de militants semblin “militontos”.Per l’altre costat ens volen vendre un “sindicat” modern, progre, multicultural i superenrollat quan en realitat freguen el racisme anticatalà. Malparlen dels nacionalistes catalans quan ells són fanàtics nacionalistes espanyols. En el fons senten autoodi per haver nascut en aquesta terra, els hauria agradat haver nascut a Salamanca, per exemple. S’ha de ser molt mal català quan vols que espoliïn la teva terra, quan vols que els serveis que rebin els teus conciutadans siguin dolents, quan vols que les infraestructures siguin tercermundistes. Doncs això és el que vol qui està a favor del nacionalisme espanyol que tant defensa la Unió de Pagesos, la patronal del camp català.
