La Unió de Rebassaries va patir cruelment la repressió franquista. Molts van d’haver-se d’exiliar; d’altres van ser detinguts i van haver de sofrir la presó, i algun altre va ser afusellat. A més, van perdre les millores socials conquerides pel col·lectiu amb molt de treball i penúries. Malgrat aquests fets lamentables, també caldria fer crítica, perquè no tot ho van fer bé. Aleshores, amb l’esclat de la guerra, la Unió de Rebassaries va adquirir quotes de poder que no van saber gestionar, cosa que va ser letal per al país i, en bona mesura, els seus errors van ajudar a aconseguir la victòria del militars revoltats.
Entre altres càrrecs, van ocupar la Conselleria d’Agricultura, a més d’encarregar-se del proveïment de Barcelona i l’avituallament de l’exèrcit roig al front de guerra. En tots tres llocs els càrrecs els van venir grans. Només cal llegir el llibre de Magí Parera per adonar-se que les tropes republicanes passaven fam. I així no es pot guanyar cap guerra. Tampoc a la rereguarda anaven sobrats. De fet, a les ciutats encara era molt pitjor. Mossèn Ballarín conta que va venir de permís a Barcelona i a casa seva, per sopar, es van partir un grapat d’avellanes. Catorze per comensal. El seu pare i una germana, amb aquesta penúria, van morir literalment de gana, com malauradament molta altra gent.
Poso aquests exemples perquè ens fem una idea de la classe de proveïment que va fer el sindicat pagès. Sens dubte no van saber gestionar uns recursos que el president de Catalunya els va encomanar. Però almenys va servir perquè ells, com a responsables, no passessin gana, com la resta de la població civil i militar. Aquells pagesos que, de cop i volta, van deixar de trepitjar terrossos i van començar a trepitjar moqueta i menjar canelons i altres menges elaborades i fines, també van deixar d’anar a peu per escarxofar el cul al cotxe oficial, com ara els d’Esquerra, i no hi havia ningú que els arrenqués d’allà. Conten testimonis presencials, que en Pau Baqués, pagès de Subirats i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, es feia dur de Barcelona fins al poble. D’aquest fet, en donen fe els veïns, alguns encara vius, que ho veieren. Cal recordar que aquest individu tenia càrrec a l’Ajuntament de la capital quan hi havia el conflicte armat, o sia, quan hi havia una economia de guerra i els recursos eren escassos. Però, és clar, el transport públic no vestia gaire. Per desgràcia, de barruts sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà.
Ara que volen recuperar la memòria històrica, seria bo no oblidar els veritables herois que es van jugar la vida, i moltes vegades la van perdre, a un bàndol o a l’altre, tant hi fa, ara. Si no vaig errat, al petit nucli del Pago, que són ben poques cases, quasi surt a un mort per casa. Hi van morir set joves, a la guerra. Però ningú mai ha pensat a dedicar-los una humil placa, mentre que els que tenien el cul al cotxe oficial i menjaven canapès a les recepcions de l’ajuntament tenen el seu carrer.
