Ja no és cap sorpresa que, a la nit electoral, quan es coneixen els resultats, tothom es proclami guanyador. També ho va fer Esquerra, llàstima que la cara que feien Carod i companyia els delatava. Sí que van sumar algun nou regidor a pobles de mala mort, però a llocs emblemàtics com Barcelona, Berga, Vic, … va patir un sever correctiu; també, a llocs propers com a Vilafranca, Gelida, Sant Sadurní, al nostre municipi i a molts d’altres. Van perdre molt, a poblacions del Baix Llobregat, on precisament deien que la col·laboració amb el PSOE havia d’acostar l’electorat a les seves posicions. Ben al contrari els votants no van voler saber res de la fotocòpia i van triar l’original, o sia, els espanyols. Aquest fet els va fer perdre la representació a la segona ciutat de Catalunya: l’Hospitalet de Llobregat, on ara no tenen representació.
El que resulta més curiós de tot plegat és que al cap de dues setmanes, Esquerra encara feia valoracions molt positives dels resultats, tot i que a molts indrets patien crisis amb les dimissions dels dirigents locals disconformes amb la línia seguida per la direcció.
Han aconseguit alguns càrrecs, a canvi de regalar el poder als sociates, a Diputacions i a Consells Comarcals a més, dels ajuntaments més importants. La direcció pot presumir d’haver aconseguit moltes “victòries”, però la línia descendent d’Esquerra fa que, de victòria en victòria, camini cap a la gran derrota final, que es podria produir a les properes eleccions a les Corts espanyoles. Si fem cas de les enquestes, es comença a parlar que els seus actuals vuit diputats es podrien convertir, en el millor dels casos, en dos o tres. Ja es prou sabut que quan es baixa la pròpia empenta t’accelera.
En Carretero, dirigent d’un corrent crític amb l’actual direcció, va dir: “La pluja fina no ens portarà a la independència”. Jo hi afegiria: “No és que no ens hi porti, és que ens hi allunya”. Si és més important ser d’esquerres que ser nacionalista, passarem de ser una nació sense estat a no ser ni tan sols una nació. Aleshores, si deixem de ser una nació, quin sentit tindria reclamar un estat? Esquerra va per mal camí.
El que resulta més curiós de tot plegat és que al cap de dues setmanes, Esquerra encara feia valoracions molt positives dels resultats, tot i que a molts indrets patien crisis amb les dimissions dels dirigents locals disconformes amb la línia seguida per la direcció.
Han aconseguit alguns càrrecs, a canvi de regalar el poder als sociates, a Diputacions i a Consells Comarcals a més, dels ajuntaments més importants. La direcció pot presumir d’haver aconseguit moltes “victòries”, però la línia descendent d’Esquerra fa que, de victòria en victòria, camini cap a la gran derrota final, que es podria produir a les properes eleccions a les Corts espanyoles. Si fem cas de les enquestes, es comença a parlar que els seus actuals vuit diputats es podrien convertir, en el millor dels casos, en dos o tres. Ja es prou sabut que quan es baixa la pròpia empenta t’accelera.
En Carretero, dirigent d’un corrent crític amb l’actual direcció, va dir: “La pluja fina no ens portarà a la independència”. Jo hi afegiria: “No és que no ens hi porti, és que ens hi allunya”. Si és més important ser d’esquerres que ser nacionalista, passarem de ser una nació sense estat a no ser ni tan sols una nació. Aleshores, si deixem de ser una nació, quin sentit tindria reclamar un estat? Esquerra va per mal camí.
