Construir i destruir

Diumenge junt amb els meus fills ens vam llevar de bon matí, vam agafar el cotxe i van anar a la bonica població de Casteil (França) on vam aparcar-lo i tot seguit vam pujar caminant fins a l'abadia de St. Martí del Canigó. Els parlava d'alguna cosa, però vaig haver de deixar de parlar, perquè em faltava l'aire, de tan empinat que era el camí. Vas pujant i penses St. Martí ha de valdre realment la pena perquè fer aquest esforç, fer aquest camí tan costerut si no s'ho val, anem malament. I sí! Després arribes a un paratge fantàstic, bones vistes, la muntanya del Canigó, la vall de Vernet, les pedres mil·lenàries de l'abadia que amb entusiasme van reconstruir tots aquells voluntaris, els capitells, l'església amb les restes del patró dels pagesos catalans St. Galdric, tota aquella història del nostre país Catalunya a davant teu. Sí realment tot aquell esforç, tota aquella pujada, val molt la pena. Pujar a St. Martí entre moltes altres coses també és un homenatge als seus impulsors i als seus reconstructors. Pujar a St. Martí és estimar la nostra pròpia història. És estimar-te i estimar Catalunya.

I des d'allí vaig pensar amb el grandiós esforç de tots aquells pagesos que a la dècada dels 60 van construir amb més il·lusió que mitjans un projecte cooperatiu al Penedès i que mig segle després altres han destruït amb alegria. Poden buscar mil raons per justificar-se, però tots aquests flautistes d'Hamelin amb els seus arguments capciosos a toc dolç de flauta per convèncer una assemblea poc critica ja veurem si igual que al conte acaben tots junts al precipici. Al temps!