Enguany patirem, aquesta crisi letal per a tanta i tanta gent, iaios i no tan vells.
Fan esgarrifar les xifres de morts que dia a dia sentim i ja sembla que tenim com a normals. Tenim un futur incert. Com incert és el futur de tantes empreses, pagesos, cooperatives. Però voldria recordar tota aquesta bona gent que ens ha deixat amb aquest escrit d'un pagès del Matarranya.
El meu sentit homenatge:
Me n'aniré i faré el camí més pla
i fugiré de costes i dreceres,
lluny de camins de ferro i carreteres,
per camins poc trescats, sense parar.
Poquetes coses portaré al fardell;
un grapat de records -els més antics-,
al pit l'últim adéu dels meus amics,
i amb roba vella em vestiré la pell.
Aniré, a poc a poc, sense parar,
i faré nit i dia pels camins,
ni hort ni bancal, ni vinya ni veïns.
Company de mi mateix haig d'acabar,
que el meu camí ningú més pot trescar,
que la senda és estreta bosc endins.
Desideri Lombarte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada