ERC de la pluja fina a l'aiguat

Cal felicitar Convergència i Unió com a única formació catalanista que ha resistit l’onada bipartidista de les eleccions espanyoles. Té mèrit que en una contesa presentada –i percebuda- com un duel entre dos grans partits, CiU hagi guanyat un escó malgrat haver perdut 80.000 vots. La davallada d’ERC, en canvi, ha estat espectacular. Però ja se sap que quan una formació política decideix convertir-se en l’ombra d’una altra, és lògic que li passin aquestes coses. ERC, per tant, ha pagat durament la seva estratègia, si és que d’una dilució se’n pot dir estratègia. La direcció republicana va decidir l’any 2006 que era millor ser cua d’estruç que no pas cap de lluç i des d’aleshores no ha fet altra cosa que menysprear les crítiques constructives sorgides de la gent que li ha estat fidel i que s’ha confessat desconcertada en veure com el partit deixava de ser planeta per convertir-se voluntàriament en satèl•lit.La prova més clara d’aquesta satel•lització la trobem en l’astorament amb què la direcció d’ERC ha reaccionat davant la desfeta. No se l’esperaven. S’esperaven una certa davallada, sí, però mai la pèrdua de cinc escons i 360.000 vots. Cosa que demostra l’enorme desconnexió entre aquesta direcció i la realitat. Tan abduïda està pel PSC que ha convertit els dissidents en enemics fins al punt de desqualificar-los o de titllar-los de “càncer del partit”. Doncs bé, jo, que no pertanyo al partit, em reafirmo en el que vaig escriure l’any 2006 just abans del pacte ERC-PSC: “hi ha errors històrics, i Esquerra és a punt de cometre’n un de molt important”. D’aleshores ençà han transcorregut només setze mesos i ERC ja n’està pagant les conseqüències. I en pagarà més, si no experimenta una catarsi, perquè la dimissió de Joan Puigcercós com a conseller de Governació “per dedicar-se al partit” és una fugida endavant, un gest per fer-nos creure que l’error ha estat assumit. Però em temo que no. Altrament hi hauria hagut més dimissions. Dimissions tan dignes com la de Gaspar Llamazares, que ha assumit el fracàs de la seva formació i que es retira com a coordinador general d’Izquierda Unida. A ERC no. Algú ha estavellat la nau contra uns penya-segats, però no hi ha culpables. Els culpables són els penya-segats. Si de tot això se’n diu “pluja fina”, és evident que el passat 9 de març molta gent va considerar que era un bon dia per obrir el paraigua.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat